Les coses bones de la vida
M’han dit que acabes de fer 17 anys, que ets tímid i que no has tingut una vida fàcil...
També m’han dit que ets fan del MHP @KRLS i que tens molts germans i una mare meravellosa que t’estima amb deliri...
Jo també vaig néixer en una família nombrosa i, quan tenia la teva edat, cada dos per tres m’escapava de casa...
Vagava solitària pels carrers, observava la gent, sortia de la ciutat cercant els camps i l’horitzó inabastable...
Quan es feia fosc, tornava a casa. La mare em preguntava: on has estat? Jo no responia. Havia estat tot el temps amb mi mateixa...
No entenia els pares. No entenia l’escola. No entenia la gent. No entenia el món. Tot em semblava estrany, absurd. No parava de repetir: la vida és una merda, tot és una merda...
Una vegada em vaig escapar més dies... Vaig fugir fins a un bosc i em vaig amagar allà... No volia tornar. Quan tenia gana menjava figues i móres...
Al final, em van trobar. Quin ensurt, pobres. Aquella escapada em va servir per aprendre una cosa fonamental: que era molt afortunada perquè es preocupaven per mi, perquè els importava...
La cosa més bona de la vida és l’amor. La resta és secundari.
Després, quan vaig fer els 18, vaig marxar a estudiar fora... Nova ciutat, noves relacions, tot nou... Llavors vaig començar a descobrir què era realment la vida...
No, no és un camí de roses. Hi ha llums i hi ha ombres, aquí està la gràcia, en la varietat Hi ha moments que t’enlaires i moments que t’enfonses...
Ni els uns ni els altres són definitius. Pensa que tot flueix, que les coses canvien, que allò que ahir et semblava horrible, potser demà ho veuràs diferent...
No et fixis només en una sola cosa, eixampla la teva mirada tot el que puguis, hi ha tantes coses boniques que estan esperant que les miris...
En aquella època vaig començar a llegir com una boja... Hi havia dies que em llegia dos llibres! Sovint em saltava les classes per a quedar-me llegint a casa...
M’empenyia la curiositat, la necessitat d’aprendre coses noves per a poder esbrinar el per què de tot plegat, quin sentit té la vida...
A poc a poc, amb els llibres i les noves amistats, també va arribar una altra mena d’amor...
No oblidaré mai aquell primer petó, ni la cançó que sonava quan ens el vam fer... Ara només recordo el seu nom…
El meu somni sempre ha sigut viatjar... Com que no disposava de gaires recursos, vaig agafar una motxilla i vaig fer el Camí de Sant Jaume, sortint de Montserrat...
Va ser una de les experiències més transcendentals de la meva vida... La recomano a tothom. El Camino em va servir per aprendre una altra cosa fonamental: la vida és un camí, som pelegrins que estem de pas, tot el que realment necessites cap en una motxilla de 40 litres...
Encara avui, havent visitat 50 països, no puc oblidar aquelles primeres etapes del Camino...
Vaig conèixer persones extraordinàries d’arreu del món, amb moltes de les quals encara mantinc el contacte...
Ara no sé per què t’estic explicant la meva vida... Disculpa. Suposo que és perquè és la vida que conec millor, encara que no sóc exemple de res, només faltaria!
Cadascú ha de fer el seu propi camí... Lo important és caminar, tirar endavant, no defallir... Hi haurà dies de sol i de calor, dies de fred i de pluja, dies de boira, dies que plegaries i ho engegaries tot a rodar...
T’asseguro que val la pena avançar, perserverar, perquè si no et perdràs molts paisatges i moltes experiències...
A mi, personalment, allò que més m’agrada és sentir-me lliure... No dic que ho sigui, sinó sentir-me’n... Per exemple quan viatjo sola pel món... o quan estic davant un full en blanc i començo a escriure un poema...
La creativitat és la cosa més sagrada del món... El miracle de fer que existeixi allò que no existia... com agafar una guitarra i cantar una cançó...
Encara m’acompanya la guitarra acústica que em van regalar quan tenia 15 anys... És vermella i cada dia sona millor... No sé solfeig, però escolto una cançó i te la trec en 5 minuts...
A l’escola vaig jugar a bàsquet... Vam arribar a ser campiones provincials! Després vaig fer mountain bike... Ara l’esport que més practico és el muntanyisme... La sensació que tens quan fas un cim és molt difícil d’explicar...
Hi ha tantes coses bones a la vida...
Hauria d’escriure un fil tan llarg que durés una vida sencera per a no deixar-me’n cap...
Jo sempre he tingut la virtut d’oblidar les coses dolentes... M’agrada fer net, ser positiva i optimista... Això no vol dir que no hagi patit crisis o tràngols dolorosos, com tothom... i també fracassos i errors que, al capdavall, han sigut lliçons precioses...
La vida és bonica i està plena de coses fantàstiques…
A mesura que et fas gran, això que se’n diu “madurar”, vas comprenent que lo important no és el que tens, sinó el que ets...
I, per damunt de tot, has de ser autèntic, ser tu mateix sense por, encara que això signifiqui enfrontar-se a la societat...
Defensar sempre la Veritat, la Bellesa i la Bondat... Lluitar per la Llibertat, la Justícia i la Fraternitat...
Que al món regna la barbàrie, la mentida, la malícia, la injustícia, l’egoisme, la violència, la corrupció...?
Potser sí, però tu i jo som dos guerrers que hem vingut a fer un món millor... Queixar-se no serveix de res….
On hi hagi foscor hi posarem llum, on hi hagi negativitat positivitat, on hi hagi desesperança esperança...
No trobes que val la pena participar en aquesta Revolució?
Deixa de mirat-te el melic, no fugis d’estudi... Que hi ha molta feina a fer i ens fas falta...
De vegades els àngels es disfressen d’humans, amaguen les ales... els coneixeràs per la seva mirada i els seus fets... Per la mirada i els fets també identificaràs els diables, que es disfressen de mil maneres...
Tu què vols ser?
M’han dit que acabes de fer 17 anys, que ets tímid i que no has tingut una vida fàcil...
Vols unir-te a nosaltres?
@VogelfreiCAT 🦋
També m’han dit que ets fan del MHP @KRLS i que tens molts germans i una mare meravellosa que t’estima amb deliri...
Jo també vaig néixer en una família nombrosa i, quan tenia la teva edat, cada dos per tres m’escapava de casa...
Vagava solitària pels carrers, observava la gent, sortia de la ciutat cercant els camps i l’horitzó inabastable...
Quan es feia fosc, tornava a casa. La mare em preguntava: on has estat? Jo no responia. Havia estat tot el temps amb mi mateixa...
No entenia els pares. No entenia l’escola. No entenia la gent. No entenia el món. Tot em semblava estrany, absurd. No parava de repetir: la vida és una merda, tot és una merda...
Una vegada em vaig escapar més dies... Vaig fugir fins a un bosc i em vaig amagar allà... No volia tornar. Quan tenia gana menjava figues i móres...
Al final, em van trobar. Quin ensurt, pobres. Aquella escapada em va servir per aprendre una cosa fonamental: que era molt afortunada perquè es preocupaven per mi, perquè els importava...
La cosa més bona de la vida és l’amor. La resta és secundari.
Després, quan vaig fer els 18, vaig marxar a estudiar fora... Nova ciutat, noves relacions, tot nou... Llavors vaig començar a descobrir què era realment la vida...
No, no és un camí de roses. Hi ha llums i hi ha ombres, aquí està la gràcia, en la varietat Hi ha moments que t’enlaires i moments que t’enfonses...
Ni els uns ni els altres són definitius. Pensa que tot flueix, que les coses canvien, que allò que ahir et semblava horrible, potser demà ho veuràs diferent...
No et fixis només en una sola cosa, eixampla la teva mirada tot el que puguis, hi ha tantes coses boniques que estan esperant que les miris...
En aquella època vaig començar a llegir com una boja... Hi havia dies que em llegia dos llibres! Sovint em saltava les classes per a quedar-me llegint a casa...
M’empenyia la curiositat, la necessitat d’aprendre coses noves per a poder esbrinar el per què de tot plegat, quin sentit té la vida...
A poc a poc, amb els llibres i les noves amistats, també va arribar una altra mena d’amor...
No oblidaré mai aquell primer petó, ni la cançó que sonava quan ens el vam fer... Ara només recordo el seu nom…
El meu somni sempre ha sigut viatjar... Com que no disposava de gaires recursos, vaig agafar una motxilla i vaig fer el Camí de Sant Jaume, sortint de Montserrat...
Va ser una de les experiències més transcendentals de la meva vida... La recomano a tothom. El Camino em va servir per aprendre una altra cosa fonamental: la vida és un camí, som pelegrins que estem de pas, tot el que realment necessites cap en una motxilla de 40 litres...
Encara avui, havent visitat 50 països, no puc oblidar aquelles primeres etapes del Camino...
Vaig conèixer persones extraordinàries d’arreu del món, amb moltes de les quals encara mantinc el contacte...
Ara no sé per què t’estic explicant la meva vida... Disculpa. Suposo que és perquè és la vida que conec millor, encara que no sóc exemple de res, només faltaria!
Cadascú ha de fer el seu propi camí... Lo important és caminar, tirar endavant, no defallir... Hi haurà dies de sol i de calor, dies de fred i de pluja, dies de boira, dies que plegaries i ho engegaries tot a rodar...
T’asseguro que val la pena avançar, perserverar, perquè si no et perdràs molts paisatges i moltes experiències...
A mi, personalment, allò que més m’agrada és sentir-me lliure... No dic que ho sigui, sinó sentir-me’n... Per exemple quan viatjo sola pel món... o quan estic davant un full en blanc i començo a escriure un poema...
La creativitat és la cosa més sagrada del món... El miracle de fer que existeixi allò que no existia... com agafar una guitarra i cantar una cançó...
Encara m’acompanya la guitarra acústica que em van regalar quan tenia 15 anys... És vermella i cada dia sona millor... No sé solfeig, però escolto una cançó i te la trec en 5 minuts...
A l’escola vaig jugar a bàsquet... Vam arribar a ser campiones provincials! Després vaig fer mountain bike... Ara l’esport que més practico és el muntanyisme... La sensació que tens quan fas un cim és molt difícil d’explicar...
Hi ha tantes coses bones a la vida...
Hauria d’escriure un fil tan llarg que durés una vida sencera per a no deixar-me’n cap...
Jo sempre he tingut la virtut d’oblidar les coses dolentes... M’agrada fer net, ser positiva i optimista... Això no vol dir que no hagi patit crisis o tràngols dolorosos, com tothom... i també fracassos i errors que, al capdavall, han sigut lliçons precioses...
La vida és bonica i està plena de coses fantàstiques…
A mesura que et fas gran, això que se’n diu “madurar”, vas comprenent que lo important no és el que tens, sinó el que ets...
I, per damunt de tot, has de ser autèntic, ser tu mateix sense por, encara que això signifiqui enfrontar-se a la societat...
Defensar sempre la Veritat, la Bellesa i la Bondat... Lluitar per la Llibertat, la Justícia i la Fraternitat...
Que al món regna la barbàrie, la mentida, la malícia, la injustícia, l’egoisme, la violència, la corrupció...?
Potser sí, però tu i jo som dos guerrers que hem vingut a fer un món millor... Queixar-se no serveix de res….
On hi hagi foscor hi posarem llum, on hi hagi negativitat positivitat, on hi hagi desesperança esperança...
No trobes que val la pena participar en aquesta Revolució?
Deixa de mirat-te el melic, no fugis d’estudi... Que hi ha molta feina a fer i ens fas falta...
De vegades els àngels es disfressen d’humans, amaguen les ales... els coneixeràs per la seva mirada i els seus fets... Per la mirada i els fets també identificaràs els diables, que es disfressen de mil maneres...
Tu què vols ser?
M’han dit que acabes de fer 17 anys, que ets tímid i que no has tingut una vida fàcil...
Vols unir-te a nosaltres?
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope some day you'll join us
And the world will be as onePer molts anys!!!
@VogelfreiCAT 🦋
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada