VogelfreiCAT Blog

El món sempre s’ha dividit en dues parts: els domesticats i els salvatges, els socialitzats i els proscrits. El primer grup és majoritari, numerosíssim. El segon escàs, excepcional. Aquesta distinció ara – amb el covidianisme– es veu més clara que mai. Hi ha els que creuen i segueixen el relat oficial, i després hi ha els “negacionistes”, els que no acceptem aquest relat, els que no creiem en el dogma del virus, els que rebutgem les mesures lliberticides Ja fa 14 mesos que patim una dictadura sanitària inacceptable. Des del primer dia ens hem oposat a aquest relat falsari i tendenciós segons el qual hi ha una presumpta “pandèmia” que justifica qualsevol restricció dels nostres drets bàsics https://odysee.com/@elinvestigador:0/el-culto-del-covid-tom-woods-FB:3 Més enllà de l’estat d’alarma, sembla que continuaran imposant mascaretes, distanciaments, limitacions de mobilitat, el que vulguin, en nom del “bé comú”, la “salut pública” o el “canvi climàtic”, tant és. La qüestió és tenir-nos

Escolto el mar i el vent, no necessito res més. Contemplo els blaus i els verds, el color de cada flor, la blancor dels núvols i totes les tonalitats grisenques dels còdols de la cala. No hi ha ningú. Vaques i prou. Vaques que pasturen pacíficament.  Estic lluny de tot, de les aglomeracions humanes, de les notícies intoxicadores. Em sana caminar, sol i vern, per la Natura salvatge, intacta. Poc tinc a veure amb vosaltres, cada cop menys. Em sento alliberat de la vostra condemna, del vostre infern de cada dia i de cada nit, esclaus patètics, malalts, inconscients.  La qüestió no és com morirem o quan morirem, sinó com vivim, com estem vivint, com pensem viure el temps que ens queda, sigui el que sigui. Quina mena de vida estem disposats a suportar o de quina vida volem gaudir. Si volem plorar o riure, queixar-nos o divertir-nos, amargar-nos o xalar pels descosits. O creus que això no depèn de tu?  M’obligueu a allunyar-me de vosaltres, per pur instint de supervivència, perquè estimo la