Lemon Tree

Quan, després d’onze dies voltant pel nord de l’Índia (Delhi, Agra, Varanasi, Darjeeling, Sikkim), arribes de nou al punt de partida, retrobes el sentit del periple

Quan, després de veure tota mena de llocs insalubles, banys infectes, cambres inhabitables, trobes un hotel amb una dutxa decent, sabó amb aroma de llimona, tovalloles dignes, un llit com déu mana, llavors recuperes l’oremus i dones gràcies per haver sobreviscut

Diuen que has d’anar a l’Índia almenys un cop a la vida. També diuen que o l’adores o la detestes. Jo vaig caure en el parany. Ara ja és tard. Ara està fet

Menjo papaia perquè me l’han recomanada per a refer la devastació intestinal. Després menjaré arròs. Però el que realment desitjo són 100 grams de xocolata negra, un Toblerone sencer...

He allargat la dutxa més del compte, amb aigua ben calenta, a veure si aconseguia treure’m de sobre aquesta olor tan característica del país. Amb la roba costarà més

L’hotel Lemon Tree Premier està situat a l’Aerocity, molt a prop de l’aeroport internacional de Delhi. Té tots els estàndars d’un hotel occidental: tres restaurants, un bar, un spa, una gran piscina

He decidit passar aquí les últimes hores índies. No podia tornar a casa en unes condicions tan lamentables

L’arròs (com no podia ser d’una altra manera) està spicy... Me’l canvien, a veure què portaran. Fa moltes hores que no mengo i no voldria reobrir la ferida

Els tres darrers anys he viatjat molt. Era el meu somni. Ja he visitat 61 països. Ara potser pararé una mica

La dita diu que has de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre... Jo afegiria que has de viatjar tot el que puguis

Com més viatges, més s’obre la ment, menys absolutes són les coses. Viatjar et permet experimentar la teva capacitat d’adaptació, on són els teus límits

En realitat, viatgem per a fugir d’allò massa conegut, és a dir, de l’avorriment

No et canses mai, de veure món, de descobrir coses noves, sobretot si són boniques

No tot són flors i violes, però. Sovint veus coses lletges, desagradables, i et demanes què coi hi fots, allà. Ha sigut el cas dramàtic de l’Índia...

Hi havies de venir. Almenys per a saber que no valia la pena venir. El temps és or i cada dia en queda menys, per això no podem perdre’l visitant llocs nefastos

Com gairebé sempre, em quedo amb la gent. Les mirades dels autòctons, persones humils de les quals no puc explicar ni una sola anècdota negativa, ans al contrari. La seva dignitat impressionant enmig de la misèria. Les circumstàncies materials adverses els fan encara més admirables

Ho he dit moltes vegades: la pitjor misèria és la moral

Al bar em prenc una pinya colada. Al meu costat hi ha una dona gran que no deixa d’escriure... Are you a writer? Li pregunto. Sóc una xafardera

Deu ser una altra occidental amb ganes de marxa, amb aquell idealisme tan hippie... 

Beu vi negre. Ja va per la segona copa. Em diu que és australiana, de Sidney. No, no és escriptora, només prenia anotacions personals. Li encanta Barcelona. Fa ioga. Ha d’anar a dormir d’hora, que el vol li surt a les 6 del matí

Quan ella marxa, apareix al bar un cantant amb guitarra que comença amb Elvis, segueix amb el Wish you were here i continua amb Nirvana i Coldplay... No ho fa malament. Com és que toca les cançons que m’agraden? Sempre em passa. No hi ha explicació. És com si des de dalt se m’enviés un missatge-regal: tot està bé, estem amb tu, et bressolem amb la teva música...