11.5.21

Escolto el mar i el vent, no necessito res més. Contemplo els blaus i els verds, el color de cada flor, la blancor dels núvols i totes les tonalitats grisenques dels còdols de la cala. No hi ha ningú. Vaques i prou. Vaques que pasturen pacíficament. 

Estic lluny de tot, de les aglomeracions humanes, de les notícies intoxicadores. Em sana caminar, sol i vern, per la Natura salvatge, intacta. Poc tinc a veure amb vosaltres, cada cop menys. Em sento alliberat de la vostra condemna, del vostre infern de cada dia i de cada nit, esclaus patètics, malalts, inconscients. 

La qüestió no és com morirem o quan morirem, sinó com vivim, com estem vivint, com pensem viure el temps que ens queda, sigui el que sigui. Quina mena de vida estem disposats a suportar o de quina vida volem gaudir. Si volem plorar o riure, queixar-nos o divertir-nos, amargar-nos o xalar pels descosits. O creus que això no depèn de tu? 

M’obligueu a allunyar-me de vosaltres, per pur instint de supervivència, perquè estimo la Vida, que és Llibertat i Amor, joia. La idea de què el món és una vall de llàgrimes i que hem vingut aquí a patir és una idea fastigosament cristiana, masoquista, vomitiva. La rebutjo del tot. Com és que us agrada tant el victimisme? Quin fàstic!

Puc estar hores així, fora de tot, lluny de vosaltres, penjat de la fulla d’un pi o barrejant-me amb l’escumall de les onades. Hores embadalit amb la música del rossinyol. Dies i dies perdut entre aquestes roques foradades que tenen milions d’anys. No som ni una gota minúscula de l’oceà còsmic, pets bufats, enfaristolats, patètiques màscares buides de substància. 

Clar, que morirem, com els cucs de terra moren, com moren totes les bestioles. I què? Què haurà estat la nostra gloriosa existència? Saps quantes onades calen per a desfer un còdol i convertir-lo en gra de sorra? No som ni mitja onada, ni mig gra de sorra, i tanmateix somiem imperis i bastim logomàquies mentre embrutem i destruïm la bellesa de les coses naturals amb la nostra vomitiva “civilització” o “cultura”

No en vull saber res, de vosaltres. Si us acosteu us fotré un cop de roc al cap. Us escanyaré amb les meves mans. Deixeu-me en pau, fills de la gran puta. Amb les vostres cares tapades i la vostra por repugnant. Vacuneu-vos. Suïcideu-vos. Extingiu-vos de pressa, malparits. Afanyeu-vos. 

Jo sé com sanar-me, com salvar-me. Sempre ho he sabut. Fugint. Fugint de vosaltres. I no m’ha anat pas tan malament. Fugint sempre de les vostres misèries per a cercar la puresa d’allò no humà

https://twitter.com/vogelfreicat/status/1012927314500444160?s=21

Menjo cireres a la cala deserta, guarnida amb les flors grogues del cascall marí. Maig és el meu mes preferit. Totes les coses importants de la meva vida han succeït al maig, com fugir a Rapa Nui, com trobar-te...

Han passat 12 anys del vol més llarg de la meva vida. Mai havia anat tan lluny, a les antípodes. Vaig ser abduït pels moais 🗿

https://twitter.com/vogelfreicat/status/1128044479603257345?s=21

La connexió 🌀 amb el nostre Self és el retorn a l’Origen, als ancestres, a l’Esperit que som més enllà del cos sagrat, l’Energia materialitzada ara i aquí en el Jo Sóc Diví

Quan despertes ja no hi ha marxa enrere. Veus tots els colors allà on només hi havia blanc i negre. Un arc iris doble 🌈 sobre l’Horitzó. Els àngels són els teus amics 😇

Un nen que juga seguint la seva intuïció, espontàniament, fent sempre allò que vol amb aquella llibertat primigènia que encara no ha estat malmesa per l’educació ni per la pressió social dels adults. Aquest nen que flueix sense entrebancs o que se’ls salta amb naturalitat. Qui m’ha de restringir a mi què? Qui m’ha de dir com vull viure? 

Sou tan, tan ridículs

Torno al bosc, amb el vent remenant les branques i amb la cantúria incansable dels ocells. Què em podria interessar de vosaltres? 

La Terra m’acull com una mare. De què hauria de tenir por? De les vostres dèries i obsessions? De la vostra menyspreable manera de malviure? Vade retro

Deixeu-me en pau. No em demaneu res. No responc preguntes de cap mena. No existeixo. Foteu-vos els hisops pel forat del cul, empaleu-vos. Inoculeu-vos fins que s’esgotin totes les xeringues del planeta. Sabeu quan triga a morir una neurona desprovista d’oxigen? I porteu mesos i mesos amb els morrions! 

Fugir del vostre relat suïcida, de la vostra societat embogida, del vostre posat depriment, fugir com sigui, ben lluny, i a reveure per sempre més

Així sia 🙏