Sikkim 3

Els dies avancen lentament. La diarrea és una gran metàfora: com que som incapaços de digerir el que estem veient, el que estem vivint en aquest viatge, ho expulsem amb rapidesa, sense integrar-ho. Els budells, el cos, mostren amb evidència allò que succeeix a la ment, allò que afecta a la nostra cosmovisió occidental, sostinguda per uns paràmetres consolidats i rígids. Ho vomitem, ho evacuem de pressa perquè no hi ha manera possible de nodrir-se d’allò que ens fa fàstic, que ens és aliè 

No és només que no siguem d’aquí (estrangers) o que no tinguem res a veure amb aquesta gent, els seus costums o creences, sinó que és encara pitjor: en el fons, sota una aparença de búsqueda i obertura, s’amaga una arrelada autodefensa dels nostres principis...

Visitem el monestir de Rumtek a 24 km de Gangtok. Entrar a un monestir budista significa deixar enrere tota la bogeria del món mal anomenat “civilitzat”. Et descalces, passes la porta, crema l’encens, regna el silenci i la pau. Han valgut totes les penúries per arribar fins aquí

Aquí a Rumtek hi viu Hiss Holiness the 16th Gyalwa Karmapa, el que està per sota de la jerarquia després del Dalai Lama

T’asseus en un racó del temple, amb els ulls tancats per a poder sentir l’energia dels segles, de totes les reencarnacions que han assolit la budeïtat... 

Perquè es tracta d’anar més enllà de les coses mundanes, de les aparences materials...

Perquè es tracta d’arribar a un estat d’impassibitat en el qual ja no pugui afectar-te res exterior ni interior, ni les agressions ni el dolor...

Si alguna cosa ens ensenya Buda és que podem transcendir tota la misèria i tota la frustració amb el benentès que aconseguim extirpar el desig i el judici, transformant-los en compassió

No ha de dominar-nos ni el principi de plaer ni la tirania de la raó... 

És relativament fàcil assolir aquest estat retirant-se del món, lluny del brogit de les ciutats, en un monestir perdut dalt la muntanya...

El que realment costa és trobar l’alliberament (moksha) sense fugir, enmig del tràfec mundà, entre els afers i cuites de la societat...

Siddharta va abandonar els luxes, es va retirar al bosc i, meditant llargament, va obtenir la il.luminació, és a dir, el despertar de la consciència, l’accés a la nova dimensió búdica

Em criden força l’atenció els nens-monjos que veig. Sembla un contrasentit vestir d’aquesta manera (amb el pes d’un hàbit monàstic) criatures que haurien d’estar jugant... i que, de fet, juguen. Els veus córrer amunt i avall, riure, gaudint de la seva espontaneïtat

Ensopeguem una escena molt tendra: aquesta nit una gossa ha parit sis cadells i els nens-monjos els treuen del cau, els compten i els acaronen...

Em separo del grup per a caminar una mica pel Jawaharlal Nerhu Botanical Garden, inaugurat el 1987. Està buit i ben abandonat. Segons el mapa de l’entrada, hi ha una sendera que fa la volta, però ha desaparegut entre la vegetació de bambús, hortènsies i rododendres (una de les plantes que millor tolera el fred, pot sobreviure a -20 graus). Hi ha plaques que indiquen el nom de cada planta. M’assec en un banc ple de molsa seca. La visió d’aquest “garden” és una altra metàfora de l’Índia: tot descurat, deixat de la mà de déu. Almenys puc respirar oxígen de qualitat i escoltar ocells i insectes. Un gall canta a prop

Gangtok queda just al davant, a l’altra banda de la vall. Una munió anàrquica de construccions que envaeix la muntanya. Per damunt del formiguer humà, els cims nevats de l’Himàlaia...

Fa 100 anys probablement tenia raó Gandhi quan va pronunciar aquella frase: “Green city, clean city, my dream city: Gangtok”. Ara mateix resulta un sarcasme. Ni verda, ni neta, ni d’ensomni. Fa 31 anys aquest garden devia fer molt de goig. Ara és pura decadència

Esquelets d’edificis sense acabar de construir. No em vull imaginar el fred que deu cardar aquí a l’hivern... 

Escriure és una forma d’exorcisme, com si les paraules s’enduguessin els pinyols que no puc mastegar

Dir les coses (fins les més abjectes) és una manera de posseir-les, de controlar-les

El que més por ens fa és allò que no pot ser dit, allò Indicible

A la Mort li diem mort i sembla que la tenim apamada... quan la mort no admet subjecte, ni verb ni predicat, ni adjectius de cap mena

No en tenim ni puta idea, de la mort. Per això estem tan cagats i maldem per amagar-la de les converses i dels espais: cor que no veu, cor que no sent

Ni puta idea, en tenim de la mort... i tampoc de la vida

Perquè no vivim. El que fem dins d’aquesta merda de sistema manicomial és, amb prou feines, malviure, sobreviure... 

Contemplo Sikkim, la taca de cases de Gangtok... No sabem viure. Això no és pas vida

Com hem sigut capaços d’arribar fins aquí? Com hem pogut portar el nostre infern fins al repeu de la morada dels déus? 

Perquè som infern, creadors d’inferns

La vida és una altra cosa