Nadal al caixer automàtic

21.12.05

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless, una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell, cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa.

El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tenen 18 anys. Els acompanya un menor de 16 anys que respon a les inicials J. J. No són skins ni latin kings ni magibrins, no viuen a La Mina ni a San Cosme. Tenen cognoms catalans i són veïns de la zona. En Ricard, àlies Vader, repeteix 4t. d’ESO a l’institut Menéndez Pelayo. És el típic brètol pijo-feixistoide. L’Oriol, àlies Xapes, viu amb sa mare i és el “bon nen” de la família, perquè els seus dos germans estan tancats en reformatoris. Quan va ser expulsat de l’institut, la mare el va enviar a viure amb son pare a Saragossa on sembla ser que treballa i estudia. Els tres amics són inseparables. Es reuneixen en un cibercafè del carrer Brusi. No els han deixat entrar en alguns locals. La lluna els incita. Tenen ganes de gresca. Una combinació explosiva: relacions difícils amb la família, fracàs escolar, testosterona, inconsciència... Generació ESO. Àlex i sus drugos. La Taronja Mecànica de Burgess i de Kubrick. Han begut xupitos d’absenta…

Entren al caixer on s’abriga la Rosario. La insulten, la colpegen, li llencen objectes… En un moment de descuit, ella aconsegueix tancar el baldó de la porta. Els joves se’n van a prendre més xupitos. I potser alguna altra cosa... Més tard, de matinada, tornen al caixer. Fan servir el menor com a esquer el qual convenç la Rosario perquè l’obri. Mentre fa veure que treu diners, irrompen els altres dos amics amb una garrafa de dissolvent que han robat a l’obra del costat. Una cigarreta provoca la deflagració. La Rosario no pot fugir perquè té una cama escaiolada. Crema de viu en viu. La càmera de l’oficina bancària ho grava tot. La macabra performance s’acaba amb una foscor absoluta. La Rosario té cremades al 65 % del seu cos. Morirà després de 24 hores d’agonia a l’hospital de la Vall d’Hebrón.

La policia els enxampa. Ploren com a criatures. Diuen que no volien arribar tan lluny, que se’ls va anar la mà, que només volien espantar la dona mullant-la amb aigua…

No, no és racisme, sinó aporofòbia: la por a l’indigent, al menesterós, al pobre, al dèbil, al diferent… fins al punt de considerar-lo no-persona, no-subjecte, sinó un simple objecte abjecte que destorba, miserable, menyspreable, absolutament exterminable. Li ha tocat a la Rosario. Com ara fa tres anys, la nit de Nadal, li va tocar a un altre sense sostre: el ganhès Samuel Yaw, de 42 anys, el qual també va ser cremat viu al carrer Valldonzella del Raval. Una mort que encara resta impune. L’únic acusat i arrestat fou un filipí que va estar-se dos anys i mig a la presó fins que un jurat popular el va declarar innocent per falta de proves.

La barbàrie instal·lada al cor de la civilitat. Els nostres cadells devorant les despulles inintegrables de la nostra societat luxosa i opulenta. Terror i pànic envers aquell que no té recursos, aquell que ens recorda que la nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils. El miratge de la riquesa. La diversió com a únic manament de la religió hedonista, consumista, nihilista… La nostra religió de cada dia i de cada nit. ¿Ja has comprat tots els regals?

La Rosario ha estat la víctima. El Ricard, l’Oriol i en J. J. semblen botxins, i ho són, però també són víctimes. Com tothom. La culpa no és del Sistema. El sistema és imperfecte. Nosaltres som imperfectes. La naturalesa humana és imperfecta. Homo homini lupus, que deia Hobbes. La violència, l’agressivitat, la crueltat, la brutalitat… sempre han format part de la nostra essència des d’Atapuerca fins a l’últim terrorista suïcida que esclata al bell mig d’un mercat ple de gom a gom. Freud ho anomenava Tànatos: la tendència destructiva que tots portem a dins... 

Nadal al caixer automàtic.

Que aquest Nadal us torneu una mica més nens. Que sigueu bons. Que feu el bé. Aspireu a la segona innocència. Que l’estrella del cel us il·lumini i l’àngel us assenyali el camí de l’amor: l’únic camí viable, l’única salvació possible